Mateus Rèntius, Franciscus Secundus Pìlarus e sa cunchista romana de Mont’e Prama

de Bartolomeo Porcheddu

Ocannu s’istrinat su 2230° annu dae sa cunchista Romana de Mont’e Prama, su monte de sas pramas, pranta chi faghet bènnere a conca sa “Passione domini” (Sa passione de su Sennore). Custa festividade est tenta dae catòlicos, ortodossos e protestantes, e ammentat sa triunfale intrada de Gesus in Gerusalemme, a caddu a s’àinu, saludadu dae su pòpulu cun sos ratos de prama, sìmbulu de sa paghe. Su sinnificu intrànnidu de Mont’e Prama diat pòdere èssere pro tantu cussu de “monte sagradu o de sa paghe”.

Sos istòricos romanos chi ant iscritu subra sa cunchista de sa Sardigna dae parte de Roma, comente Polìbiu, Titu Lìviu, Sìliu Itàlicu e àteros, si sunt arressados subra sa discridida de sa batalla chi at postu unu contra a s’àteru sos Sardos de Hampsicora e Hosto a sos Romanos in sa cunchista de sa tzitade de Cornus (posta in sos tretos de Santa Caderina de Pittinurri), ma nudda ant naradu de sos fatos chi pertocant sa cunchista de su monte sagradu de sos Sardos, ossiat de Mont’e Prama. Si no est chi, un’iscritore indipendente dae su podere de Roma e pro tantu non de parte, unu tzertu Càius Plìnius Tèrtius (Càiu Plìniu su de Tres), at segadu cussu mudìmene chi finas a como aiat imboligadu de mistèriu cussu fatu istòricu.

Plìniu su Tèrtiu in su Liber suo I, II, intituladu “De Bellum Sardicum” contat de sa cunchista romana de Mont’e Prama dae parte de su cònsole Dàrius Francisus, nòdidu comente s’Emilianu. Curriat s’annu 539 dae sa nàschida de Roma (214 a.C. de su calendàriu nostru). Sa provìntzia de Sardigna e Còssiga fiat giai istada costituida dae 13 annos e fiant galu friscas sas fèrridas tentas in sa batalla de Canne, in ue sos Romanos aiat pèrdidu mìgias de òmines in sa cuntierra contra sos Cartaginesos. Sas cosas in su campu si fiant peroe bortuladas a favore de sos Romanos carchi mese a pustis, cando fiant resèssidos a torrare a cunchistare sos territòrios pèrdidos.

In Sardigna, su procònsole Titus Mànlius Torcuatus, in su 215 a.C., aiat bìnchidu contra a Hampsicora e Hosto e tentu a tesu sos Sardos Pellitos, cramados dae su “Prìntzipe” sardu in agiudu. Leadu su controllu de sa parte manna de s’ìsula, dae Roma su “Dictator” Mateus Rèntius, chi bantaiat genia etrusca, aiat seberadu comente guvernadore de sa provìntzia sarda Francisus Secundus Pìlarus, fìgiu de un sardu Ilienses, pesadu romanu. Sos Cartaginesos chi aiant a cabu Ugus Asdrùbale, fentomadu “Conchispilidu”, si fiant como agiummai isparminados. Fiant a tesu sos tempos in ue Bèrelus Annìbale faghiat pasculare sos elefantes in Mediolanum; e fiant como agiummai barigados sos tempos in ue su Cràxius Pater issoro si podiat assoliare in Hammamet, in sa domo istadiale de Cartàgine.

A pustis de sa cunchista de Cornus dae parte de Titus Mànlius Torcuatus, chi sos Sardos l’ammentat comente cussu de su “corru mannu” de sa furca, s’intentu imbeniente diat èssere istadu “Mont’e Prama”, sa codina in ue fiant interradas sas ispòlias de sos cabos e balentes gherreris shardana. Ma Torcuatus no si l’aiat sentida de profanare cussu logu e fiat recuidu a Roma in antis de s’ora pro si gosare su triunfu. Calicunu àteru depiat peroe fàghere fora sa memòria istòrica de sos Sardos, mancari sos Romanos b’aiant proadu annos in antis cando ch’aiant leadu paritzos repertos e los aiant costoidos indunu camasinu de una Domus de Kàrales. Sos repertos fiant istados a pustis imbènnidos dae duos plebeos, chi los aiant assegurados in sa Sardigna de su cabu de subra, in territòriu Corocenses.

Tocait custa bia de cunchistare pro semper su monte de su Sardus Pater si si cheriat a beru fàghere fora su sìmbulu identitàriu de cussu pòpulu. Pro giùghere a dae in antis custu còmpitu dìligu, su Dictator Mateus Rèntius aiat dadu s’incàrrigu a su cònsole Dàrius Francisus Emilianus, chi aiat cunfidadu in sa collaboratzione istrinta de unu personàgiu influente de su logu, unu tzertu Bàrracus, chi in giambu aiat retzidu su tìtulu de Propretore. Bàrracus non fiat peroe bidu bene dae sa nomenclatura sarda, in antis de totu pro neghe de sos cumportamentos ambìguos e infeminados suos. Comente si siat, umpare, in totu segretu, aiant progetadu de imbiare a Mont’e Prama una legione de emilianos fideles fideles.

Pro no assuconare sos Sardos Pellitos, semper perigulosos nointames aerent miminadu de nùmeru, aiant ammaniadu totu una sèrie de atziones de depistàgiu pro giùghere s’atintzione de sas Sardos a un’àtera ala. Pro tantu aiant cullocadu 4 legiones de soldados in su Sartu de Cuirra, in territòriu de sos Galilenses, 3 legiones in Teulada e 1 in Capu Frasca. A pustis aiant dadu sa cuntzedida pro s’iscavu de minieras de oro, de ràmene e de carbone a unu tzertu Moratus cun sa prommissa de dare a sos Sardos medas postos de traballu. E in fines, impreende su fuste a pustis de sa fustinaga (carota), aiant minetzadu sas populatziones de parte intro de batire in Sardigna totu sos depòsitos de sa “Cloaca Massima” ammuntonados in Roma cun su tempus.

Fiat istadu custu ùrtimu imbentu cussu mègius resèssidu. Difatis, comente prebìdidu, duos cabos de su logu, Bisus Cumpòsitus e Petrus Debias, aiant giutu a Karales una truma manna de gente pro impressionare su guvernadore Pìlarus. Fiat istadu custu su mamentu in ue sos fideles de Dàrius Francisus Emilianus fiant intrados in campu. Cunduna mossa “a tenatza” aiant inghiriadu Mont’e Prama, faghende peroe duos presoneris ebbia, duos “Scriba” numenados Tzucae e Gusae, chi a su primu tzocheddu de sas armas si fiant arrèndidos chentza fàghere resistèntzia. S’ùnicu chi aiat iscobertu sa trampa e chi fiat abbarradu a bardiare su giassu fiat istadu unu tzertu Màrulus Pilus, unu balente ex mercenàriu cartaginesu chi si fiat cumbertidu a sa càusa de sos Sardos.

Càius Plìnius Tèrtius serrat su contu narende chi s’atzione de Dàrius Francisiu Emilianu si diat èssere pòdida arressare si solu sos Sardos aerent mantènnidu s’unidade, in cantu fintzas sos Romanos aiant bisòngiu de unu pasu a pustis de sas batallas de cussos annos. Ma como agiummai sos Romanos aiant corrùmpidu Prìntzipes medas de sas tribù locales chi, bastat de otènnere sa tzitadinàntzia romana, aiant atzetadu dogni forma de cumpromissu. Su libru s’arressat pròpiu in su mentres chi Plìnius contat de una rebellia dae parte de sas tribù de parte intro de s’ìsula. A dolu mannu no ischimus comente sunt andodos a beru sos fatos e si deaberu sos fideles de Emilianus aiant ispoliadu Mont’e Prama de sas richesas suas. Diat èssere de importu mannu agatare su resucontu de sos duos Scriba sardos, Tzucae e Gusae, pro sighire a cumpònnere sos fatos dae s’arressada de s’istòria de Plìniu su Tèrtiu.